Portada > Homenot de Josep Pla (fragments)
· Comentaris de J. Pla
“Podria fer-se un resum d’aquests dos documents autobiogràfics dient que Salvador Espriu va lligat amb una biblioteca desolada però absolutament lúcida; amb una relativa vitalitat física; amb una concepció del món en què les il·lusions són absents; amb un predomini dels colors obscurs, com diu literalment ell mateix; amb l’obsessió de la mort i la ineluctabilitat de l’oblit. El panorama no és pas gaire agradable. Més aviat és sinistre.”
“Espriu no és pas un escriptor de diumenge a la tarda; és un obsés.”
Dia que el va conèixer (descripció de l’espai i de la persona):
“Era un capvespre d’hivern i de restriccions elèctriques. Barcelona feia caure l’anima als peus. Els llums de la il·luminació pública eren grocs i anèmics. Entràrem –si no vaig equivocat– en l’última casa del Passeig de Gràcia, la que obtura l’avinguda i dóna l’inici a l’estrangulament del carrer Gran de Gràcia. Em semblà una casa modernista, però no ho recordo gaire bé. Aparegué una escala monumental però molt fosca. Entràrem en un pis molt gran, seguírem un llarg corredor, arribàrem en un saló vagament il·luminat –una bombeta elèctrica vaga reforçada amb una espelma. La decoració em semblà molt bona, d’un gust burgès d’alguns anys enrere, tot posat en un ordre perfecte però aturat, immòbil, hieràtic –si la paraula és permesa–, dins d’una semiobscuritat. Em sorprengué el silencia absolut que hi havia en el pis i la completa inodoritat de l’aire que s’hi respirava –dues coses no gaire corrents en els pisos de Barcelona (aquella olor que feien llavors d’oli àcid i corromput i de moniatos fregits les escales de les cases i dels pisos de Barcelona). Al cap d’una estona, aparegué Salvador Espriu, ni alt ni baix, admirablement vestit de blau fosc, clenxa perfecta, ben afaitat, correcte, confortable, ben calçat, l’americana cordada, el nus de la corbata perfectament tibant, el coll planxat ajustadíssim (però potser no era planxat). Ens féu una recepció molt cordial, portant a la cara un punt de curiositat inquieta, una mica inquisitiva, però molt ben continguda: la recepció d’un home per al qual l’entregent forma part de la seva mateixa vida. Em sorprengué la mandíbula de l’escriptor, més aviat prominent, contrastant amb la normalitat de les seves faccions, la vivacitat dels ulls, bellíssims, i el pit, una mica estret. [...]
Espriu es posà a parlar amb molta dolçor (la dolçor una mica nyeu-nyeu de les cases bones del Maresme); acaronador, meticulós, afectuós,, però amb una utilització tan constant del seu somriure –un somriure equívoc, escrutador?, irònic?, cínic?, ¿adherent?–, que us feia sentir la presència d’una freda observació. Aquest somriure era de tota manera compatible –aquest somriure que potser era un símptoma de la gràcia immensa que li deuen fer els ridículs dels altres i els d’ell –amb la seva extrema oficiositat, posant en la conversa tota l’atenció i fins i tot acostant lleugerament, molt atent, la mandíbula a l’interlocutor. Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove –per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions–, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècia d’impossibilitat física per a lliurar-se –per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquest manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.
[...] així com hi ha persones que tenen fama de suscitar la fascinació i després, tractades personalment, resulten d’una aclaparadora insignificança, Espriu presenta el cas contrari: és un home d’aparença insignificant que incita a un complicat, inextricable joc mental.
[...]
“La concepció del món d’Espriu és la de l’Eclesiastès. No constata en el món cap il·lusió, cap forma de sensualitat; tot és vanitat de vanitats.”
Laberint: “Molts autors que han observat el fluir de les vides humanes amb mirada lúcida han tendit a comparar l’espectacle amb un laberint. Espriu ha arribat a la mateixa conclusió. La vida és una presó (un laberint) del qual no podem sortir. Hi entrem i ja no en podem sortir. Aquest sistema de tensions que es projecta sobre la nostra vida produeix una asfíxia.”